Propers Actes
Dv, 13 juny
19.30 hores
Acte de lliurament dels Premis d’Arquitectura de les...
Acte de lliurament dels Premis d...
Del Dv, 13 juny fins Dg, 14 setembre
Feiners, de 9 a 16.30...
Exposició: Obres guardonades i seleccionades en els...
Exposició: Obres guardonades i...
En la mort de Miós Nadal i Casaponsa
Imatge:
© Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC)
No recordo exactament quan vaig conèixer la Miós –bé, i a en Joan, perquè formaven un binomi inseparable- però devia ser al curs 1971-72, quan jo estava acabant la carrera i ens començàvem a trobar al Col·legi d’Arquitectes, en el que havia entrat de president l’Ignasi Bosch. Ella havia acabat el 1968, en una promoció molt especial, a la que sempre es va sentir molt lligada i on tenia grans amics. El fet és que vàrem congeniar ràpidament i a l’any següent ja va venir al nostre casament.
La Miós era una dona de caràcter, vitalista, ferma i decidida, una dona valenta i generosa, molt lligada al seu Empordà natal, i tenia un gran esperit crític i un optimisme en la feina que es podia fer per millorar el que no ens agradava. Era de les primeres arquitectes que exercien a Girona, seguint, en certa manera, l’exemple de la seva mare, la Dra. Casaponsa, metgessa pionera a les comarques gironines.
Continuo mirant enrere i recordo amb tendresa la creació del GAP (Gabinet d’Assessorament Popular), que va impulsar per donar suport als creixents moviments ciutadans; la seva llarga batalla en la redacció i posada en marxa del Pla Comarcal de La Bisbal; la lluita per la conservació del paisatge, de les Gavarres, el Cap Norfeu, els aiguamolls de l’Empordà, la Volta de l’Ametller, el Montgrí ... Tot afegit a la seva feina d’arquitecte, molt vinculada a projectes pel Departament d’Ensenyament i altres equipaments i a habitatges de promoció pública.
Eren una família on l’arquitectura es vivia d’una manera total, en el que el pare, la mare i els dos fills eren arquitectes. Les seves cases a La Bisbal i Girona eren – són – una meravella.
Una darrera anècdota significativa que em van explicar els fills al tanatori: fa poc, en una de les freqüents cites hospitalàries, un metge li va preguntar si ella havia sigut arquitecta. No, va respondre enfadada, no en vaig ser, en soc! I quan m’adobeu i pugui tornar a casa, tornaré a fer arquitectures!
Miós, et trobarem molt a faltar.
Carles Bosch Genover
La Miós era una dona de caràcter, vitalista, ferma i decidida, una dona valenta i generosa, molt lligada al seu Empordà natal, i tenia un gran esperit crític i un optimisme en la feina que es podia fer per millorar el que no ens agradava. Era de les primeres arquitectes que exercien a Girona, seguint, en certa manera, l’exemple de la seva mare, la Dra. Casaponsa, metgessa pionera a les comarques gironines.
Continuo mirant enrere i recordo amb tendresa la creació del GAP (Gabinet d’Assessorament Popular), que va impulsar per donar suport als creixents moviments ciutadans; la seva llarga batalla en la redacció i posada en marxa del Pla Comarcal de La Bisbal; la lluita per la conservació del paisatge, de les Gavarres, el Cap Norfeu, els aiguamolls de l’Empordà, la Volta de l’Ametller, el Montgrí ... Tot afegit a la seva feina d’arquitecte, molt vinculada a projectes pel Departament d’Ensenyament i altres equipaments i a habitatges de promoció pública.
Eren una família on l’arquitectura es vivia d’una manera total, en el que el pare, la mare i els dos fills eren arquitectes. Les seves cases a La Bisbal i Girona eren – són – una meravella.
Una darrera anècdota significativa que em van explicar els fills al tanatori: fa poc, en una de les freqüents cites hospitalàries, un metge li va preguntar si ella havia sigut arquitecta. No, va respondre enfadada, no en vaig ser, en soc! I quan m’adobeu i pugui tornar a casa, tornaré a fer arquitectures!
Miós, et trobarem molt a faltar.
Carles Bosch Genover
21/11/2024